Renaixement carolingi

El Renaixement Carolingi és el nom que rep el ressorgiment de la cultura clàssica llatina a l'Imperi Carolingi a final del segle VIII i començament del IX.^[1] Va ser un període de renaixement intel·lectual i cultural, que va tenir lloc durant els regnats dels reis Carlemany i Lluís el Pietós. Durant aquest període es va produir un augment dels estudis de literatura, arts, arquitectura, jurisprudència i litúrgia. Al llarg d'aquest període també es va renovar el llatí medieval i es va desenvolupar la minúscula carolíngia, tot proveint d'un llenguatge comú i d'un estil d'escriptura que influí en la comunicació de la major part d'Europa.

L'ús del terme renaixement per descriure aquest període és disputat pel fet que la major part dels canvis esdevinguts en aquest període varen ser gairebé completament limitats a l'àmbit del clergat, i pel fet que no va comportar una quantitat tan significativa de conseqüències socials com en el posterior renaixement italià.^[2] Més que un renaixement de nous moviments culturals, aquest període es va caracteritzar per aconseguir de recrear la cultura de l'Imperi Romà.^[3]

Com que per dur a terme les reformes va caldre una forta aliança de l'estat i l'església, el Renaixement carolingi, a diferència de l'italià, no va ser humanista ni antropocèntric, sinó que es va centrar més en l'aspecte teològic.